bandera

bandera
Castellano

dilluns, 31 d’octubre del 2011

1. Introducció

 

  Durant els tres anys de la guerra civil espanyola (1936-1939) i els primers de postguerra, les obligades separacions entre combatents o presoners i les seves famílies van provocar un enorme volum de correspondència. El correu era el seu únic mitjà de comunicació. Els textos d’aquesta correspondència tenen interès perquè ens aporten informació sobre la realitat social i les vivències dels espanyols en aquest període. Per això s’han publicat diversos llibres amb transcripcions de cartes de soldats o presoners (exemples: Madrina de guerra: Cartas desde el frente  de C.Ortiz  Ya sabes mi paradero: La guerra civil a través de las cartas de los que la vivieron  de J.Cervera). Però les transcripcions dels textos solament ens mostren una part de la realitat, ja que es perd l’aspecte visual.  La grafia, l’ortografia, el tipus de suport emprat, el color de la tinta, les marques de la censura, els segells, etc, constitueixen amb freqüència elements importants d’informació i emocionals, de la comunicació postal en temps de guerra.

  La vida quotidiana durant aquests anys, estava inundada d’eslògans, consignes i missatges visuals. Els carrers es van omplir de cartells, pasquins o pintades, i en la correspondència s’utilitzaven targetes postals amb motius polítics o militars, adhesius, segells benèfics o de propaganda política, s’escrivien o estampillaven eslògans, s’adornaven sobres amb il•lustracions manuals, etc. Aquest tipus de material és molt poc conegut malgrat estar carregat de rastres que ens ajuden a apropar-nos a la realitat d’aquest tràgic període del nostre recent passat. Aquí mostrarem més de dues-centes imatges d’aquests rastres postals i d’alguns textos habituals en la correspondència d’aquells moments. Amb tot això podrem sentir més vivament la solitud del soldat al front, el culte al “jefe”, la combinació de la religió amb el feixisme, la censura i com s’evitava, l’orgull dels vencedors, la humiliació dels vençuts, l’escassetat, el dramàtic comiat davant d’immediat afusellament. Animem al lector a observar i descobrir els rastres, a “llegir” amb detall les imatges.


Següent capítol:
Escriure i rebre cartes: Necessitat bàsica

Veure l'índex.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

2. Escriure i rebre cartes: necessitat bàsica

 
Els textos que s’escrivien des del front, l’hospital o la presó, parlaven gairebé sempre del mateix; la salut, la necessitat de rebre cartes amb més freqüència, el fred, la petició de paquets amb menjar, roba, tabac, sabó,…. i expressaven l’esperança en què tot acabaria molt de pressa i es podria tornar a ser feliç. No es podia parlar de molt més, la censura militar vetllava perquè així fos. El moment més esperat del dia era el de l’arribada del correu. El rebre i escriure cartes o targetes, era una forma de mantenir la il·lusió i combatre la solitud i la por. Això ajudava a evitar la depressió o la desesperació. Per tant, ambdós bàndols intentaven que el sistema de correu entre els soldats i les seves famílies funcionés tan bé com fos possible malgrat les dificultats que les circumstàncies imposaven.



 
En esclatar la guerra molts joves s'enrolen voluntaris. Al poc temps d'estar en el front d'Aragó, el milicià
potser ja sent la solitud, el desemparament, la presència de la mort.. i escriu a la seva mare.   


Front d'Aragó. Agost de 1936. Foto de J. M. Pérez Molinos

 
Han transcorregut més de 70 anys des de la terrible batalla de l'Ebre
i encara s'hi troben cadàvers mig enterrats com el d'aquest soldat,
carregat de munició i amb un tinter. Foto: La trinxera, Corbera d’Ebre

 

  El fonamental era fer saber que s’estava viu i conèixer que els seus també ho estaven.. L'escriptura i recepció de cartes era una activitat tan important, necessària i quotidiana que fins i tot era motiu d’il•lustracions en les targetes postals i cartells, com es pot veure a continuació.
Esq:    Cartell animant a escriure als amics per defensar la “revolució”. També es va editar una targeta però substituint "revolució" per "república".
Dre:  Targeta postal facilitada als combatents d’una Brigada Mixta de l'Exercit Popular. El missatge bàsic ja venia escrit.



Esq:   Aquesta postal mostra un combatent falangista escrivint una carta, davant la fotografia d'un nen.
Dre:   A la il.lustració d'aquesta postal republicana, s'hi diu: "MADRE: Tu hijo lucha por una causa humana y digna. ¡Enorgullécete de él!"

   A Espanya l'analfabetisme absolut superava el 50%, per això no sorprèn trobar moltes cal.ligrafies i ortografies deficients. N'haguessin pogut ser moltes més, però era habitual el recórrer a algun company més lletrat per a escriure i llegir les cartes. Van ser molts els que van aprendre a escriure per poder comunicar-se amb la família. Va ser fonamental la feina dels grups d'alfabetització com per exemple les Milícies de la Cultura en el bàndol republicà.



Foto: M. Michaelis






  Des del front, quan les circumstàncies bèl•liques ho permetien, no era rar escriure una targeta cada dia i una carta o dues al mes. El volum de la correspondència generada per soldats i presos, les seves famílies, amistats, núvies i padrines de guerra, va ser enorme; centenars de milions de cartes o targetes en els tres anys de guerra. Al front d'Aragó, durant els primers mesos de la guerra, el correu de les milícies catalanes repartia diàriament unes 30000 targetes postals. 

Esq:   “Correu i premsa al front” : Quiosc de la Generalitat de Catalunya a Barcelona. Foto d'autor desconegut
Dre:    Una estafeta militar al front de Madrid.  Foto d'Albero i Segovia

 La falta de comunicació postal entre les dues zones deixava incomunicats als membres de moltes famílies. Un cas típic era el de les famílies que quan va esclatar la guerra (juliol) tenien algun membre passant les vacances a una població que havia quedat a l'altra zona. Un altre cas típic és el dels refugiats, gent que fugia d'una zona a l'altra.

 
Esq:   La Creu Roja va organitzar un servei de correu especial per comunicar ambdues zones, via Ginebra, orientat
en principi a l'obtenció de notícies de presoners, però que de fet va ser utilitzat per moltes persones per
donar/reclamar senyals de vida a/de l'altra zona. Es feia per mitjà de targetes especials d'anada i tornada, de les
quals en veiem aquí un exemple; una senyora demana des de Sant Sebastià notícies de la seva germana a Madrid.
La germana respon al dors. 
Dre:   Fins i tot dins de la mateixa zona, el contacte postal entre persones podia ser difícil com veiem en aquest
sobre dirigit per un combatent falangista a un fugit de la zona republicana, del que suposava podria estar a
Sant Sebastià.





El remitent escriu al "Señor Alcalde de Vergara" per a comunicar-li que està a la presó tot esperant poder demostrar que va fugir de la “Zona Roja” i que, òbviament,  és afecte als rebel.lats contra la República, però necessita localitzar a la seva família perquè trobi algú que declari al seu favor.





 









Següent capítol:
Una connexió amb la vida


 Veure l'índex.


dissabte, 29 d’octubre del 2011

3. Una connexió amb la vida

  La correspondència permetia al soldat mantenir connexió amb la vida. Per als soldats era tan important el rebre i escriure cartes, que les autoritats afavorien la correspondència amb noies joves que els mantinguessin alta la moral. Eren les “madrinas de guerra”, figura especialment popular a la zona nacional. La Falange va impulsar entre les militants la idea que es tractava d'un deure patriòtic. Les padrines escrivien llargues cartes amb paraules afectuoses i bon humor, en les quals els manifestaven la seva admiració i els hi asseguraven que estava molt a prop la victòria i el dia en què podrien trobar-se. Molts casos van acabar en festeig i fins i tot en noces.



 Es publicaven, en revistes i premsa, anuncis on soldats demanaven padrina. Era freqüent que un soldat tingués més d'una padrina alhora.

. En aquesta carta el soldat intenta aconseguir la padrina d'un company.

  A la zona republicana la figura de la padrina no estava tan estesa. Un milicià, sense possibilitat de comunicació amb la seva família, escrivia a les dones de les oficines de la SIA (organització d’orientació anarquista per al suport als combatents, orfes, etc.) una carta en la qual es llegeix “En la meva vida d’home lliure havia arribat a figurar-me que un dia podria implorar amb tan afany com ho faria ara, una caritat de consol [….] envejo la sort dels altres que reben i esperen correspondència amb interès indescriptible.”



  Les cartes dels soldats no sempre anaven dirigides a la família o els amics. Per exemple, a la zona nacional les bodegues Osborne n'eren destinatàries amb certa freqüència. Se'ls hi demanava un obsequi.. El 2003 es podia llegir al Magazine d' El Mundo, “Els negocis dels Osborne van rebre un gran impuls durant la Guerra Civil Espanyola. Les guerres, segons sembla, estimulen el consum de vi, en definitiva, el consum de vida”.

[…. ] encontrándonos en el frente desde el principio de la cruzada y haciendo tanto tiempo que no saboreamos el deleitoso vino “Moscatel” de su acreditada casa, es por lo que nos dirigimos a usted, confiando en su bondad y alto Patriotismo, lo cual lo viviremos agradecidos mandándonos un poco en que sea para no perder el nombre de la memoria, [..….]

Aquesta felicitació de Nadal (1938) d'un soldat al seu pare, sembla
estar en la línia….




“Hemos festejado la toma de Barcelona y  ¡esto es lo único que nos queda!”






Des del Madrid assetjat durament per les tropes franquistes (novembre de 1936) un madrileny escriu 
a un amic anglès i li diu, ple d'entusiasme, que “el Feixisme no entrarà a Madrid. 
Mig milió de proletaris estan disposats a morir abans que viure sota un règim feixista”.




Següent capítol:
Les targetes patriòtiques i el "Caudillo"


 Veure l'índex.





4. Les targetes patriòtiques i el “Caudillo”

   Des del principi de la guerra s'anaven editant a la creixent zona nacional targetes postals il•lustrades amb imatges i eslògans. La imatge més habitual era l'efígie de Francisco Franco al costat d'eslògans del tipus ¡Viva Franco! o ¡Arriba España! que amb el temps es van convertir en els crits del ritual franquista. Aquestes targetes es coneixien com a targetes postals "patrióticas". A l'anvers tenien una petita il•lustració i espai per escriure els senyals del destinatari. El text anava al revers. La iniciativa de la seva edició era dels caps polític-militars locals, de les pròpies papereries i impremtes o fins i tot de les jerarquies eclesiàstiques. Algunes unitats militars, presons o hospitals, editaven les seves pròpies targetes postals. S'imprimien a totes les poblacions importants de la zona nacional. Només a Saragossa hi havia 12 empreses que comercialitzaven aquests tipus de targetes.

Existeix un gran nombre de models de targetes patriòtiques. Els models que mostren l’efígie de Franco són més de dos-cents.



També es van editar molts sobres "patrióticos", però en menor quantia ja que es gastava més paper (que escassejava)
i es dificultava la feina de la censura.

Fragment d'un catàleg de productes de papereria, de 1938.


   El terme “Caudillo” apareix en nombrosíssimes targetes i sobres, fins i tot en els primers mesos de la guerra. Amb freqüència forma part d’un dels eslògans més difosos en aquells moments, “Una Patria: España. Un Caudillo: Franco”, o alguna de les seves variants. A vegades se li afegia “Un Estado: Nacional-Sindicalista”. És similar al lema dels Carlins “Dios, Patria, Rey” que va ser utilitzat a la pràctica durant tota la guerra a les zones dominades pels Requetés, però al que se li va anar substituint el terme Rey per Franco.



   El remitent enviava un missatge escrit: el recordatori de l'amor a l'esposa i fills, la sol•licitud d'un aval o una comanda de 25 litres de lleixiu, però al suport emprat se li afegien altres missatges (desitjats o no pel remitent) col•laboradors de la propaganda oficial, en forma d'eslògans i efígies. Els noms més freqüents en aquests missatges addicionals eren Franco,Caudillo i España. Un eslògan molt habitual i apropiat al moment era “Saludo a Franco”, generalment associat al crit falangista “!Arriba España!”.






  Els primers anys de franquisme, el culte al Caudillo es començava a estendre a la seva família. No en va, la família era un dels pilars ideològics del franquisme.Es van editar diverses postals on Franco apareix amb la seva filla “Carmencita”. En una sèrie de postals de personatges titulada “Forjadores de Imperio” només apareixen dues persones no militars, el cardenal Gomá i Carmencita. Semblava l'inici d'una línia de propaganda, orientada a donar la imatge del “Pare de la Pàtria” com havia fet amb èxit Mussolini.


   Ernesto Giménez Caballero, cofundador de Falange, escrivia:
  "¡Oh, Franco, Caudillo nuestro, padre de España!
  ¡Adelante!
  ¡Atrás, canallas y sabandijas del mundo!"








                          Carmencita rebia moltíssimes cartes felicitant-li el sant o l’aniversari, demanant-li
                        que acceptés ser presidenta d’honor de confraries i festes. Aquest dors de sobre
                         pertany a una d’aquestes cartes.



                                   

                          












   Durant la guerra i en els primers anys de postguerra, es rebien al Quarter General del "Generalísimo" (a Burgos o Salamanca) enormes quantitats de cartes i postals. Bona part eren felicitacions i declaracions de lleialtat incondicional.. En dates emblemàtiques, se li enviaven a Franco centenars de milers de felicitacions. Es tractava d'una activitat tan organitzada que fins i tot es fabricaven targetes postals ad hoc, per a ser enviades pels nens de les escoles, els membres de Falange, etc.. 




   Cap a finals de la guerra, el general Franco rebia moltíssimes cartes des de l'estranger en les quals s'utilitzaven tot tipus de fórmules per dirigir-s'hi, algunes molt curioses.


Fins i tot després d’acabar la guerra, hi havia estrangers que no tenien clar que Franco havia fet
la guerra contra la República, com es podria deduir de dos d’aquests sobres, ja que l'anomenen
"President de la República".


Pròxim capítol:
Des de la presó

Veure l'índex





divendres, 28 d’octubre del 2011

5. Des de la presó


   A mesura que avançaven les tropes nacionals, anava augmentant el nombre de presoners de guerra i de civils empresonats per no ser “afectos al Movimiento”. Els presoners de guerra eren reclosos en camps de concentració on s’estaven mentre se’ls classificava. Segons com se’ls classifiqués, eren empresonats o eren enviats a Batallons de Treballadors o similars. Només podien tornar a casa seva els que no estant en edat militar demostressin (generalment per mitjà d’avals) que eren “Afectos al Glorioso Movimiento Nacional”. Pels nombrosíssims camps de concentració de l’Espanya Nacional, van arribar a passar unes 450000 persones. Al gener de 1940, nou mesos després del final de la guerra, encara quedaven més de 250000 persones en centres penitenciaris, Batallons de Treballadors o Camps de concentració.

   L'enorme població reclusa es comunicava amb la seva família bàsicament via correu postal. A la zona nacional se solien utilitzar targetes patriòtiques que amb molta freqüència eren les úniques disponibles. Per mostrar afecció al nou règim (o per obligació) escrivien “Viva el Generalísimo Franco”, ”Año de la Victoria”, etc. encara que de vegades els eslògans eren afegits pels censors.

Remitents a les presons de Bilbao, Tarragona, Astorga i Batallons de Treballadors.

   Els tres dibuixos que es mostren a continuació, enviats per penats a les seves famílies, mostren la importància de la correspondència en aquestes circumstàncies extremes. Com diu Verónica Sierra Blas en Cartes de soldats des del front (Cultura Escrita i Societat, nº 4) “La carta constitueix la pràctica per excel•lència per deixar constància i superar aquests moments difícils, per mantenir el fil d'unió amb els altres i salvaguardar la pròpia identitat”. 
El dibuix de la oreneta està enviat des de la presó "El Coto" (Gijón). Els altres dos, des del Camp Disciplinari
de Belchite. Tots tres són de 1940.

Targeta bordada enviada el 1942 per una mare a la seva filla des de la presó de dones de Durango.
 
Sent presoner a la presó de Porlier, el dibuixant José Manaut va fer centenars d'apunts.
A molts d'ells apareix la lectura/escriptura de correspondència. Aquest apunt és de 1943.




   Els textos, molt limitats per la censura, solien parlar de fred, menjar, salut, avals i les incidències de la correspondència. I es repetien les fórmules imposades pel discurs del vencedor, com per exemple el “amanecer de España” o "construir la nueva España". Un tema fonamental era la necessitat d’aconseguir avals que els permetessin obtenir la llibertat o fins i tot evitar l’afusellament.



Al voltant dels centres de reclusió, especialment en alguns Batallons de Treballadors, s'instal·laven famílies
de presos, per estar prop del fill, pare o germà. Amb freqüència feien treballs de neteja o cuina per als
reclusos i així podien menjar. En aquesta targeta el reclús explica que va caldre evacuar a aquestes famílies
per “escasez de víveres”


Els que arribaven al Camp de Concentració necessitaven comunicar-se amb la seva família, però no portaven diners per comprar
targetes, segells, etc. En el cas del Camp de Vitoria, una Caixa d'Estalvis obsequiava als nouvinguts amb targetes (patriòtiques, òbviament)
 i ho feia notar...  Una de les primeres peticions que fa l'intern a la família, és que busquin  a "alguien que pueda hacerme un aval de mi actuación
 de antes y después del 19 de julio".



Els presos solien rebre paquets de les seves famílies amb el que més escassejava a la presó. Aquest pres
aprofitava les seves habilitats artístiques per realitzar encàrrecs de les autoritats de la presó, pels que rebia
alguns “cèntims” i amb ells podia comprar pa, segells, etc.
 


 

Des d’una presó de Bilbao, el pres escriu a la seva família, a l’abril del 1939, explicant la seva situació, fent paròdia
de l'estil telegràfic. Transmet un cert humor amarg mentre es veu obligat a escriure "Año de la Victoria" i els crits de rigor.


   De vegades els textos de les cartes eren més dramàtics. Aquesta, també de 1940, és d’un presoner per qui el fiscal ha demanat la pena de mort. Va dirigida al seu padrí i després de donar-li la seva versió dels fets que se li imputen, li demana que parli urgentment amb els denunciants. Comet la imprudència de denunciar als denunciants, els nous “afectos al Caudillo” del seu poble, d’actuar “como los rojos”. Observis la utilització de fórmules estereotipades del nou imaginari, com “construir la nueva España”.




   Eren temps de denúncies, venjances, imploracions de clemència, .. A continuació veiem fragments d’una carta (1940) d’un condemnat (català) a 12 anys, des d’un Camp de Treball Disciplinari.













En aquesta targeta escrita per un falangista des d'una
presó republicana, s'aprecia l'angoixa per no saber la
veritat del que li estarà passant a la família. Demana
que la resposta la signin tots…


















  Alguns centres penitenciaris editaven les seves pròpies targetes postals per a l'ús dels presoners. Aquí en veiem dos exemples.
El 1940, la Presó Central d'Astorga va editar aquesta postal (a la esquerra) per a la celebració de la Verge de la Mercè.
En aquesta data se solia autoritzar la visita dels fills. La targeta mostra el programa d'actes (missa, rosari, concert, etc)
entre els quals hi ha una actuació teatral dels presos amb el títol “Virgen de la Merced, yo soy un cautivo”. .



En aquest fragment de targeta des de la presó de Burgos, es llegeix la interessant reflexió d'un pres sobre la festa
de la Verge de la Mercè a les presons.

Les denúncies formaven part del terror i misèria ambientals.  A aquesta carta de 1938, un veí d'un
petit poble gallec, dóna el nom d'un altre veí que va dir que “Franco no valia nada ni tampoco tres perras chicas
 que son 15 céntimos”   i el dels que ho van escoltar sense protestar. Alguns dels denunciats
 es van exiliar a Mèxic.




Aquest sobre està escrit el 1947, vuit anys després d'acabada la guerra. Però encara està enviat sense tancar, passa censura militar, el remitent és a la presó, l'eslògan entusiàstic, etc. No va ser fins aquest any que es va suprimir oficialment l'estat de guerra.







   En acabar 1939, unes 650.000 persones havien abandonat Espanya per la frontera francesa fugint dels nacionals. La immensa majoria van ser internats en camps de refugiats. Bastants van tornar a Espanya abans d'acabar 1940, molts van emigrar a Llatinoamèrica i molts altres es van quedar a França. Però després de la invasió de França per Alemanya, les tropes de Hitler van fer presoners, a França, al voltant de 40000 espanyols dels quals uns 14000 van acabar tancats en camps de concentració o d’extermini.

"Camp d'internament" de Bram (França). Foto d'Antonio Agulló


La primera targeta està enviada el 1940 des de França, per un refugiat català que acabava de
ser fet presoner pels alemanys. Al text, pre-imprès i en francès, que l'acreditava com a presoner
de guerra amb "bona salut”, solament se li podia afegir el nom i la signatura. A baix, anvers i
revers d'un altra targeta enviada el 1944 pel mateix presoner des del camp de Mauthausen, on
va ser traslladat. A les instruccions impreses es llegeix (en castellà) que es permet escriure una
vegada cada sis setmanes i només vint-i-cinc paraules..


Següent capítol:
Ja no rebré mai més els teus petons.

No oblidar que l'índex permet accedir directament a qualsevol dels onze capítols següents (o als anteriors).